Gràcia és la població de les places. En el seu entorn va inventar les places. Son la seva especialitat. Ni Sarrià, ni Horta tenien tantes places en tant poc espai.

Fixeu-vos que he dit població i no poble, doncs Gràcia no era un poble, no tenia ni ajuntament ni parròquia, però anaven fet coses i anaven vivint. Ajuntament propi, independent, només en van tenir de 1850 a 1897, o sigui durant 47 anys.

Gràcia es una població viva sense el pes de grans tradicions, una mica l'etern provisional. Com el guarniment dels seus carrers que canvia cada any i torna a començar. I com el gran edifici conegut per La Virreina, que va ser el més gran i més ben guarnit, però de vida efímera. Es va construir a 1'any 1771 i es va enderrocar a 1878. Una mica més de cent anys A la zona militar no es podia edificar i els pobles del voltant tenien poc interès en créixer i tenien poc interès en la capital. Els barcelonins que anaven als pobles del voltant es sentien fora de casa seva.

Mireu aquesta imatge d'elaboració pròpia en base a diferents plànols antics. Podríem dir que es la situació a l'any 1.800.

La ciutat de Barcelona havia anat creixent tancada per les propies muralles i els terrenys de control militar.

De tot el pla quedava només lliure el territori que es va dir Gràcia. Era a prop de Barcelona, n'era una prolongació. Era oficialment de Barcelona però extramurs, era una mica terra de ningú.

Gran part de les terres en segles anteriors havien sigut del monestir de Sant Pere de les Puelles, que també era extramurs.

Gràcia d'alguna manera depenia de Barcelona, però era fora i semblava molt lluny. Gràcia es va espavilar sola i va créixer per iniciatives privades.

crisis agrària versus urbanització-edificació

Aquí va un recull d’idees que he llegit a Enric Tello Aragay, en un treball titulat: El fin de la expansion agraria en Cataluña.
Crisis agrària comença a 1780 i dura fins 1840. A 1780 queda palesa la falta de rendiment econòmic dels cultius, que havia començat bastant abans.
Veurem que moltes de les grans finques (virreina, montaner, vidrié, alegre, etc,..), son l’acumulació de petites finques van anar-se venent per la falta de rendiment i que anaven comprant las gents de ciutat, la noblesa entre 1727 i 1770.
En arribar a aquesta època descobreixen que el que van comprar no es or. I comença un procés de treure rendiment com sigui a les inversions.
En comptes de la masoveria tradicional es comença a fer cessió de petites explotacions a diferents persones donant feina a jornalers emprenedors que hi dediquen totes les hores del dia.
En comptes d’anar a mitges, o terços, etc del rendiment del camp es fan contractes per una quantitat de diners sigui quina sigui la collita.
Però tot i això l’augment de preus va fer que el rendiment fos cada vegada mes petit. Alguns estudis parlen de una reducció d’un 30 % entre 1788 i 1812.
La plantació de vinyes i oliveres va ser una alternativa temporal davant dels cereals, en algunes finques, sobretot en racons de terres costerudes i difícils pels cereals. Però era també una trampa doncs el creixement no era al primer any i el rabassaire quedava obligat a mantenir les vinyes fins a “rabassa morta” o abandonar i perdre tota d’inversió feta.
La guerra del francès (1808-1812) i els incerts temps següents van aturar els canvis. Però a partir de 1823 en el territori de Gràcia es comença a pensar col·lectivament en urbanitzar, i fer bòviles,  i oblidar el conreu.

Color verd Gràcia, color vermell Horta, color blau Sarrià.

En el quadre adjunt queda clar que el creixement de Gràcia, entre 1800 i 1900 va ser molt diferent d'altres indrets del pla de Barcelona.

Si tenim en compte la superficie territorial resulta que Gràcia es amb diferencia la població més petita.

Sarrià son 1675 Ha., Horta son 970 Ha i Gràcia son 368 Ha.

Resulta doncs que en 100 anys Sarrià i Horta van passar de 2 habitans per Ha a 4 hb/ha.

Per contra Gracia va pujar de 2 hb/ha fins a 190 habitants/ha.